BREU HISTÒRIA DEL JAZZ IV: BE-BOP

ANYS 40: EL BE-BOP

El Be-Bop és la primera gran revolució estilística que pateix el jazz.  Degut a la crisi provocada per la II Guerra Mundial, les Big Bands desapareixen i es formen grups més reduïts anomenats "combos".

El Be-Bop sorgeix com a protesta dels músics negres davant dels blancs.  Volen recuperar el domini del jazz i deixar de banda l'estil comercial del Swing.

Característiques del Be-Bop

• La bateria deixa de marcar la pulsació i passa a ser un instrument autònom.  Això fa que el Be-Bop no sigui ballable, només es pot escoltar.
• Els instruments toquen a una velocitat molt ràpida, cosa que requereix un gran domini de les tècniques per part dels músics.
• Les improvisacions les fan principalment el saxo i la trompeta, i es fan sobre el tema principal.
• Harmonia i ritmes complexos.

Els jazzmen més importants del Be-Bop són Charlie Parker i Dizzy Gillespie.  Els escoltarem tocant conjuntament una peça anomenada Leap Frog:

A PARTIR DELS ANYS 50: COOL JAZZ, THIRD STREAM, JAZZ FUSSIÓ...

Fins els anys 50, la comunitat afroamericana vivia segregada de la resta del país.  A partir d'aleshores entra dins la societat de consum.  Blancs i negres són influenciats per igual per la publicitat, i la música trenca totes les fronteres.

A partir dels anys 50 hi ha dues grans tendències en el jazz:

• Els innovadors, seguidors del Be-Bop, que derivaran cap a altres estils:
• Cool Jazz: música més àgil i fresca.  El seu representant més important és Miles Davis.  El podem escoltar interpretant So what:

•  Third Stream (tercer corrent): vol aproximar-se a la música clàssica contemporània europea.  Per exemple, Gil Evans arranja el Concierto de Aranjuez, de Joaquín Rodríguez:
• Jazz Fussió: incorporació de música brasilera (Bossa Nova), música cubana, flamenc, etc.  Un dels músics més coneguts de Jazz Fussió és Chick Corea.
• Els nous clàssics del jazz, que retornen als orígens i donen lloc a altres gèneres més senzills i comercials com el rock, el soul, el funk...  El jazz ha estat el "pare" de la gran majoria de gèneres de música popular que coneixem.

 

LA PARTITURA. 1r ESO

La partitura és la representació escrita d'una obra musical.
En la partitura s'hi representen o indiquen:

• les notes
• les figures rítmiques
• el tempo
• la tonalitat
• les dinàmiques
• les repeticions
• el títol de l'obra
• l'autor de l'obra.

La música s'escriu sobre el pentagrama, és a dir, sobre les cinc línies i els quatre espais que queden entre elles.  La funció del pentagrama és identificar les notes.

Les línies addicionals són aquelles línies que s'afegeixen a les del pentagrama, tant per sota com per sobre, per escriure aquelles notes que són més greus o més agudes:

Però... com sabem on hem de situar cada nota?

Això ens ho indiquen les claus.  Existeixen més d'una clau perquè no tots els instruments poden tocar notes de la mateixa altura.  Hi ha instruments, com el violoncel, que toquen notes greus, i n'hi ha d'altres, com el violí, que toquen notes agudes.  Així doncs, escriurem les notes que ha de tocar el violoncel en una clau, i les que ha de tocar el violí en una altra.  Fer-ho afegint línies addicionals no seria gens pràctic, ja que ens dificultaria la lectura de la música.

Vosaltres ja coneixeu dues de les claus que més s'utiltizen:

1.  La Clau de Sol:

 El símbol de la clau de sol ens indica la línia del pentagrama on se situa la nota SOL, en concret sobre la segona línia del pentagrama.  La resta de notes es col·loquen a partir d'ella, tant cap amunt com cap avall.

La clau de sol s'utilitza per representar sons aguts.  Per això la fem servir en les partiures per oboè, flauta, violí o per la mà dreta del piano.  En la música vocal, les partitures per la veu soprano i la veu contralt s'escriuen en clau de sol.

2.  La Clau de Fa en quarta:

El símbol de la clau de fa en quarta ens indica que la nota FA s'escriu sobre la quarta línia del pentagrama:

 

Igual com en la clau de sol, la resta de notes es situa en el pentagrama cap amunt i cap avall a partir del fa.

La clau de fa s'utilitza per representar sons més greus.  Per això es fa servir en partitures per a violoncel, el contrabaix, la tuba, el trombó, el fagot o la mà esquerra del piano.  En la músiva vocal s'escriuen en clau de fa les partitures per a baix (el tenor es pot escriure en clau de fa o en clau de sol, depenent de la melodia).

3.  Altres claus:

Clau de do en tercera línia

Clau de do en quarta línia

 

Una curiositat...

Si vols saber qui es va inventar el nom de les notes fes clic aquí.

 

Exercicis de lectura de claus:

• Juguem a caçar aranyes: les notes a la clau de sol.

 

• Per a practicar la clau de sol:

• http://www.teoria.com/ejercicios/lectura.php

  La repetició

A vegades les peces musicals repeteixen una part important de la melodia.  Com que no seria gens pràctic tornar a escriure tota la partitura, s'utilitzen els indicadors de repetició.

Si cal repetir tota la peça musical, s'indica amb dos punts situats a l'esquerra de la barra final.  Les inicials D.C. signifiquen "da capo", que en italià vol dir "des del principi".  Ens indiquen doncs que hem de repetir la peça des del començament.

En el cas que no sigui necessari repetir tota la peça fins al final, la partitura ens indicarà on hem d'acabar amb la paraula fine, que vol dir "final" en italià.

També pot passar que no vulguem repetir tota la peça, sinó només un petit fragment. La repetició d'un fragment de l'obra s'indica amb dos signes de repetició, un d'inici i un de final, que ens diuen allà on hem de començar a repetir i allà on hem d'acabar.

Les caselles de repetició ens diuen quantes vegades s'ha de repetir un fragment.  Durant l'última de les repeticions s'ha de saltar de la primera de les caselles a la segona per a continuar.

BREU HISTÒRIA DEL JAZZ III: SWING!

ANYS 30: NOVA YORK I L'ERA DEL SWING

Entre el 1929 i el 1934, Amèrica pateix una greu crisi econòmica que provoca una nova migració de músics, aquesta vegada cap a Nova York.  S'instal·len bàsicament al barri de Harlem, on proliferen clubs de jazz, el més conegut dels quals serà el Cotton Club.

Els músic de raça blanca també s'apunten al jazz.  És l'època del Swing i de les grans orquestres (Big Bands)  iniciades per Louis Armstrong i Duke Ellington.  Després de la crisi, la gent necessita ballar i passar-s'ho bé, i ho fan amb aquest estil ballable i lleuger.

Característiques principals del Swing:

• Big Bands, conjunts amb 12 o 16 músics, on tenen gran importància els solistes.
• Secció rítmica: piano, guitarra, tuba, o contrabaix i bateria.
• Secció melòdica: dues seccions de vent-metall (trombons i trompetes) i una secció de vent-fusta (saxo alt, saxo tenor i clarinet).  Els solistes s'aixequen quan han de tocar un solo, i les melodies són molt més elaborades que en les eres anteriors.
• Estil Riff: frases de pregunta-resposta dins l'orquestra.
• Pulsació rítmica marcada en 4 temps, amb una accentuació especial en el 2n i el 4t temps.
• Com que les orquestres són molt grans, calen arranjaments per orquestra i es perd espontaneïtat i improvisació.
• Els principals arranjadors són Duke Ellington i Glenn Miller.  Glenn Miller, un jazzman blanc, aconsegueix un gran èxit comercial amb la seva Big Band.
• Apareixen grans solistes, tant instrumentals com vocals.  A nivell vocal tenim Ella Fitzgerald i Billie Holliday.  Com a instrumentistes són coneguts Lester Young (saxo tenor), Benny Carter (saxo contralt) i Benny Goodman (clarinet), també conegut com "el rei del swing".

Ella Fitzgerald

A continuació podem escoltar una de les cançons més conegudes de Glenn Miller, In the Mood. Escolteu atentament el "riff" i els solos de saxo.




Escoltem també Ella Fitzgerald i Louis Armstrong interpretant Summertime, de l'òpera Porgy and Bess de George Gershwin (1935). Espectacular!



I finalment, la cançó Sing, sing, sing, de Benny Goodman and his orchestra.  Tot un clàssic que segur que heu escoltat més d'una vegada:

HISTÒRIA IL·LUSTRADA DE LA MÚSICA

Un vídeo molt "il·lustratiu" sobre la Història de la Música:

BREU HISTÒRIA DEL JAZZ II: CHICAGO.

ELS ANYS 20: CHICAGO 

El 1917, degut a greus incidents, es tanquen els locals de jazz nocturns. Els músics marxen de New Orleans cap al nord, sobretot a Chicago.

Allà els negres viuen en barris segregats, sobretot al de South Side. És en aquests barris on el jazz agafa embranzida.

Als locals de Chicago s'hi pot escoltar l'autèntic estil New Orleans, i hi actuen músics de la categoria de Louis Armstrong i Duke Ellington.

En aquests anys també apareixen grans figures del Blues, com Bessie Smith, anomenada també l'Emperadriu del Blues. 

Característiques de l'estil Chicago:

• Bandes de 6 a 9 músics, però a vegades amb més de 10.
• Instruments: secció rítmica amb piano, banjo o guitarra, contrabaix o tuba i bateria. A la secció melòdica: trompeta, clarinet i trombó. S'introdueix per primera vegada el saxofon.
• Improvisació individual: predominen els solistes per damunt del conjunt.
• Pulsació rítmica en temps febles del compàs.
  
  El jazzista més influent d'aquesta època és Louis Armstrong, també conegut amb el sobrenom de Satchmo, que aporta expressió emotiva, tècnica musical, sentit del swing, vibratos i ornaments. És el creador de l'Scat.
  Diu la llegenda que durant un concert Armstrong va ser incapaç de recordar part de la lletra d'una cançó, i que va començar a taral·lejar la melodia tot imitant el so d'un instrument.  Aquest va ser el naixement de l'Scat.
  Us deixo amb el West-End Blues de Louis Armstrong, gravat el 1928, on podreu apreciar l'ús de l'Scat:
    

També podem escoltar una antiga gravació de ¨Duke Ellington, East St. Louis Toodle-O:




I per acabar, un blues de Bessie Smith, Empty Bed Blues:

BREU HISTÒRIA DEL JAZZ I: NEW ORLEANS. 4t ESO

NEW ORLEANS, BRESSOL DEL JAZZ

Quan el 1865 s'aboleix l'esclavitud, els negres arriben a grans ciutats com New Orleans per a treballar-hi. Amb ells porten la seva música (worksongs, espirituals, blues...). Aprenen a tocar instruments, sobretot de vent metall i organitzen les primeres bandes de música als barris baixos de New Orleans.

Hi ha qui afirma que el jazz va néixer als cementiris, ja que es contractaven a les bandes perquè toquessin als funerals. Anant cap al cementiri tocaven cançons lentes i tristes, i de tornada alegres i ràpides.

A poc a poc el jazz es va convertint en música de ball i entreteniment. Els locals disposaven d'una banda o només d'un pianista o animador, que s'anomenava “entertainer”. Aleshores apareix el Ragtime.

El Ragtime és una música composta principalment per a piano, sense improvisació.  Tot i que té molts elements comuns amb el jazz, com per exemple l'ús del "call and response", no es considera jazz perquè no hi apareix la improvisació.  

El compositor de ragtime més conegut va ser Scott Joplin (1868-1917).

Escoltarem la peça de ragtime "The entertainer", que es va utilitzar en la banda sonora de la pel·lícula "The Sting" (El golpe, 1973).

L'estil New Orleans

L'estil New Orleans és el de les primeres bandes de música negres. Les seves característiques són les següents:

• Bandes de 6 a 9 músics.
• Instruments: secció rítmica amb piano, banjo, guitarra, contrabaix o tuba i bateria. Secció melòdica: trompeta, clarinet o trombó.
• Improvisació col·lectiva.
• Accentuació del temps fort del compàs.
• Ús de fórmules sincopades, harmonies elementals i el blues.

Una canço d'estil New Orleans molt coneguda és “When the saints go marching in”, interpretada pel gran trompetista Louis Arsmtrong:

L'estil Dixieland

Els blancs van voler imitar l'estil New Orleans i van crear el Dixieland, que no és res més que el jazz tradicional interpretat per una banda de músics de raça blanca.

Aquí tenim una peça de Bix Beiderbecke, el rival blanc de Louis Armstrong, titulada "There ain't no land like Dixieland to me" (1927):

JAZZ REPEAT THE BEAT. 4t ESO

Jazz és el nom que s’utilitza per anomenar una sèrie de gèneres i estils musicals que poden ser molt diversos però que presenten unes característiques comunes, sobretot pel que fa al ritme i a la improvisació.

TRETS CARACTERÍSTICS DE LA MÚSICA JAZZ

1. Neix al sud-est dels Estats Units a principis del segle XX, entre la comunitat afroamericana. La ciutat bressol del jazz és Nova Orleans.
2. La música jazz neix amb la mescla de formes musicals típicament africanes amb d’altres tradicionalment europees (folklore hongarès, escocès, francès, irlandès, espanyol…)
3. Els elements melòdics i harmònics deriven principalment de la tradició europea, mentre que el ritme deriva de la música africana.
4. Els elements propis de la música africana que conté el jazz són els següents:
   1. Gran importància del ritme.
   2. Forma “call and response” o “crida i resposta”: es repeteix una frase que s’acaba de tocar.
   3. Relació entre la música i la dansa: fins els anys 40, la música jazz era música de ball, no pas música per a ser escoltada.
5. Importància de la improvisació. Improvisar significa inventar música sobre la marxa, seguint unes pautes concretes. Això fa que cada interpretació de jazz sigui única i irrepetible.
6. Tendència a utilitzar síncopes i a accentuar els temps febles del compàs.
7. L’ús de determinats instruments com el saxo, la trompeta, el piano i el contrabaix.
8. La tècnica anomenada Scat, que consisteix en que el cantant utilitza la veu per imitar el so dels instruments.

ANTECEDENTS

El jazz té els seus origens en els cants dels esclaus americans. Aquests esclaus, originaris de l'Àfrica Occidental, comencen a arribar al continent americà durant el segle XVIII i s'estableixen sobretot a la zona Sud-Est dels EEUU, on hi havia els grans camps de cotó.

Aquests esclaus cantaven mentre treballaven. Les seves cançons s'anomenaven “worksongs”, i són l'origen del jazz.

Les Worksongs

Eren les cançons que cantaven els esclaus mentre treballaven en les plantacions de cotó i de sucre, o bé en la construcció de les vies del ferrocarril i les carreteres.

Eren cançons tristes i melancòliques, però rítmiques. Es cantava i el ritme es marcava amb les eines de treball, de manera que el ritme del treball els servia de base i el so de les eines d'instrument de percussió.

La forma de les worksongs era l'estil responsorial o “call and response”: un treballador començava i els altres responien coralment amb murmuris, cants o repetint els mateixos versos.

Aquí teniu la gravació d'una worksong que van fer Pete i Toshi Seeger en una presó de Texas l'any 1966:

Espirituals negres i Gospel songs

Els espirituals negres són cançons religioses que les comunitats afroamericanes cantaven a les esglésies durant les seves celebracions.

Aquests cants tenien les mateixes accentuacions rítmiques que les worksongs, i s'acompanyaven picant de mans.

Al principi es tractava de melodies senzilles i monofòniques (una sola veu), però de mica en mica es van anar transformant en polifòniques, on un solista establia un diàleg entre el predicador i tots els assistents (altra vegada “call and response”), que a poc a poc anava elevant el to i el ritme. En aquestes celebracions litúrgiques es podia arribar a l'èxtasi i a l'exaltació.

Els gospel songs són una evolució dels espirituals negres, amb una temàtica més optimista i amb un caràcter més alegre. La paraula gospel prové de God Spell (Evangeli).

Us deixo dues Gospel songs molt conegudes: "Go down Moses" amb Louis Armstrong i "Swing low, sweet chariot" amb la inoblidable Etta James:

El Blues

El blues és un gènere musical que neix a finals del segle XIX, i una de les fonts que contribueixen al naixement del jazz i, posteriorment, del rock and roll.

Són cançons que deriven de les worksongs, i on el cantant es lamenta per la seva situació i es resigna al seu destí. De fet, la paraula “blues” significa tristesa.

El clima del blues és lent, trist i tens, però amb una certa dosi d'ironia. Al principi eren peces interpretades per un solista, però aviat s'hi ha incorporar un acompanyament d'harmònica, piano o guitarra.

El Blues ha evolucionat independentment del jazz, així que en parlarem més detingudament en una altra ocasió.

De totes maneres, escoltarem un dels Blues més autèntics, "Hoochie-coochie man" de Muddy Waters:

En la pròxima entrada us penjaré una breu història del jazz.

A RITME DE REGGAE

El Reggae és un gènere musical nascut a l'illa de Jamaica, al Carib, durant els anys 60 del segle XX.



Però, d'on prové la paraula "reggae"?

La paraula "reggae" prové de "ragga", abreviació de "raggamuffin", que significa "vestit amb parracs".  La primera vegada que es va fer servir la paraula "reggae" per anomenar un tipus de música va ser l'any 1968, quan el grup de rocksteady "The Maytals" va compondre la cançó "Do the reggay".

El reggae és el resultat de l'evolució de dos altres gèneres musicals, l'ska i el rocksteady, cap a ritmes més lents.  Rep la influència de la música africana i del Carib, ja que gairebé tots els habitants de Jamaica provenen del continent africà.  També està influenciat pel rhythm and blues, el jazz i el soul. Aquí teniu unes mostres de reggae fet a casa nostra:
 1.  "El pardal", de Dusminguet:
 
2. "Lletres de colors", de Pirat's Sound Sistema:
 3. "Aquesta nit", dels Dr. Calypso:
 
 4. "Muntanyes del Canigó", una cançó tradicional catalana adaptada a ritmes de reggae per Joan Garriga de "La Troba Kung-fu":
 
5. De Txarango, "Nits amb Txarango":
 
6. I en anglès, però fet a Catalunya, "My little girl" de The Pepper Pots:

RUMBETA BONA!

Encara hem d'escollir la cançó que els alumnes de 3r i 4t d'ESO interpretaran en el CD del 125è Aniversari de l'Escola Rocaprevera, però tenim una cosa molt clara: l'arranjarem com a Rumba Catalana.

Per començar a introduir-nos en el món de la rumba us deixo un vídeo sobre el grup de rumba Dijous Paella. Sabíeu que dos dels seus membres, l'Albert i en Marc, ens ajudaran en tot el procés de gravació?

I a continuació una bona colla de cançons de Rumba Catalana.  Per anar fent boca...

1. D'en Peret, el rumbero més famós de tots (i hi ha qui diu que el primer), "El mig amic":


2. "Rumbeta Boma", de Dusminguet:
 

3. "Somnis", una vegada més Dijous Paella:
 

 4. "La cirereta", una cançó tradicional adaptada pels Txarango i Rafalito Salazar: http://www.vilaweb.tv/la-cirereta 

5. "La grip", de Xerramequ Tiquis Miquis:
 

6. I finalment, "La cançó del lladre", una cançó de tota la vida convertida en rumba per La Troba Kung fú:
 

Que disfruteu!

UN NOU PROJECTE: EL CD DELS 125

Avui us presento un nou projecte.
Suposo que ja sabeu tots que aquest any 2013 la nostra escola celebra ni més ni menys que 125 anys d'història!

Per celebrar-ho, des del Departament de Música hem pensat que podríem gravar un CD commemoratiu. Però no es tractaria d'un CD qualsevol, no!
Voldríem que fos un CD on hi participessin tots els alumnes de l'Escola Rocaprevera, des de P2 fins a 2n d'ESO.
També voldríem que hi poguessin participar pares, ex-alumnes i mestres i professors.
Alhora ens agradaria aprofitar-lo per recuperar cançons del nostre patrimoni cultural, tant cançons tradicionals com d'altres més modernes, ja popularitzades.
Aprofitarem també per incloure-hi la nostra Dansa dels Gegants, composada per un alumne de 3r d'ESO.

 Un projecte molt ambiciós? Potser sí, però ens fa molta il·lusió.

 Tenim a més la magnífica oportunitat de comptar amb la col·laboració d'en Marc Serrats i l'Albert Vila, excel·lents professionals, que ens ajudaran amb els arranjaments, la instrumentació i la gravació i producció del disc.

 Aquí ho teniu, doncs. Molta feina i moltes ganes de fer-la ben feta. Ja n'anireu tenint notícies!