LA MÚSICA EN L'EDAT ANTIGA. 3r ESO

LA MÚSICA EN L'EDAT ANTIGA

LA MÚSICA EN L’EDAT ANTIGA by Dolors Cubí Quadrada

AUDICIONS 

ORESTES STASIMON (Eurípides) EPITAFI DE SEIKILOS (Anònim del segle I dC)  

HIMNE A NÈMESI  

 IN DULCI JUBILO (Mike Oldfield) 

Fragment d'una adaptació d'una antiga dansa grega  

INTERVALS

Abans de començar a parlar dels intervals, repassarem els conceptes de to i semitò a partir d'aquest mapa conceptual de M. Jesús Camino (cliqueu-hi al damunt).

ELS INTERVALS

S'anomena interval la diferència d'altura o distància entre notes.  Els intervals es diferencien segons el nombre de notes que inclouen entremig.  Així, parlem d'interval de segona si no hi ha cap nota entremig, de tercera si n'hi ha una, de quarta si n'hi ha dues, de quinta si n'hi ha tres, etcètera, fins arribar a l'interval d'octava, que és la diferència entre dues notes del mateix nom però de diferents altures (per exemple, el Do 3 i el Do 4, o Do i Do de dalt).

Els intervals poden ser ascendents o descendents depenent de la direcció greu- agut o agut-greu en què estiguin escrits:

Els intervals conjunts són els que estan formats per dures notes correlatives.  Els disjunts són els formats per dues notes no correlatives (és a dir, hi ha altres notres entremig).

Els intervals melòdics són els que sonen successivament, una nota després d'una altra, i formen una melodia.

Els harmònics són els intervals formats per dues notes que sonen simultàniament.

Uníson: són dues notes del mateix nom i altura que sonen simultàniament.  L'uníson no constitueix un interval.

Aquí us deixo uns enllaços que ens poden ajudar a comprendre-ho:

• Què és un interval?

I un mapa conceptual de resum:

Activitats

• Les notes en el piano
• Distància entre les notes en el teclat
• To o semitò?
• Ascendent o descendent?
• Interval melòdic o harmònic?
• Interval conjunt o disjunt?

Aquestes activitats són del blog Musica Selvatge 2.

ALTERACIONS: SOSTINGUTS, BEMOLLS I BECAIRES. 2n ESO

Les alteracions són signes que modifiquen el so d'una nota, fent-lo mig to més agut o mig to més greu:

• Sostingut # : apuja un semitò la nota.  Per tant, serà més aguda.
• Bemoll b : abaixa un semitò la nota.  Per tant, serà més greu.
• Becaire
  
  : anula l'efecte de qualsevol alteració, i retorna la nota a l'estat original.

En un piano, els sons corresponents a les tecles blanques són els sons naturals o no alterals (do, re, mi, fa, sol, la i si).  Les tecles negres corresponen als sons alterats, bé de forma ascendent amb el sostingut o descendent amb el bemoll.

Una tecla negra del piano, per exemple la que està entre el do i el re, pot considerar-se un do alterat ascendent (do sostingut) o bé un re alterat descendent (re bemoll):

 Dins de les alterarcions podem distingir:

• Alteracions pròpies: s'escriuen el principi del pentagrama, després de la clau, i aleshores s'anomenen armadura.  Ens indiquen la tonalitat de la melodia, i afecten a totes les notes iguals, de qualsevol octava.  Per exemple, si a l'armadura hi ha un fa sostingut, tots els fa de la melodia seran mig to més aguts.
  
  
  
  
  
• Alteracions accidentals:  són les que escrivim davant d'una nota en concret.  Afecten només a la nota davant de la qual està situada l'alteració i a les que són iguals dins del mateix compàs.

Des d'aquest teclat podem escoltar com sonen les diferents notes naturals i alterades.

d

LOU REED: ROCK AND ROLL HEART

El músic i poeta Lou Reed  és considerat un dels puntals del rock.  Va morir ahir als 71 anys, degut a les complicacions d'un transplantament de fetge.
Aquí us deixo un documental sobre la seva vida i la seva obra.  El trobem al youtube dividit en 4 parts.  És en anglès, subtitulat en castellà:

Com que és impossible trobar el documental complet subtitulat en espanyol (falten els últims 15 minuts), us deixo també l'original en anglès:

PAU CASALS, L'HOME QUE VA FER SENTIR EL SILENCI

Per commemorar el 40è aniversari de la mort del gran músic Pau Casals, us deixo el documental "Pau Casals, l'home que va fer sentir el silenci".

ESCALES I GRAUS DE L'ESCALA

Hem comentat anteriorment que la melodia és una successió lineal de sons que expressen una idea musical.

Totes les melodies es construeixen dins d'un determinat sistema d'escales.  És a dir, no podem utilitzar els sons que ens doni la gana per tal de construir una melodia, sinó que cada melodia es construeix utilitzant una determinada organització d'altures de sons.

Una escala és, doncs, la disposició de tots els sons en sentit ascendent (de greu a agut) i/o descendent (d'agut a greu).

Hi ha diferents tipus d'escales segons el nombre de sons que continguin i les distàncies que hi hagi entre so i so (tons i semitons).

Graus de l'escala

Per tal de comprendre com funciona una escala, és important conèixer que cada nota ocupa un ordre jeràrquic.  S'anomena grau el lloc que ocupa una determinada nota en una escala, començant des del grau I fins el VIII.  Cada grau té un nom:

• Grau I: Tònica
• Grau II: Supertònia
• Grau III: Mediant
• Grau IV: Subdominant
• Grau V: Dominant
• Grau VI: Superdominant
• Grau VII: Sensible

Els graus més importants són l'I (tònica), el IV (subdominant) i el V (dominant).

• El grau I (tònica) dóna nom a la tonalitat o escala.  ÉS el grau més important i el que marca sempre el final d'una obra musical.
• El grau IV (subdominant) també té molta importància dins la composició.
• El grau V (dominant) s'anomena així perquè "domina" sobre totes les altres.  Dirigeix la línia melòdica i es repeteix moltes vegades.

Aquests tres graus (I, IV i V) s'anomenen graus tonals.

 

TIPUS D'ESCALES

Escala diatònica

És el tipus d'escala més utilitzat en la música occidental.  Està formada per vuit notes (la primera i la vuitena són la mateixa, però de diferent altura), i trobem 5 tons i 2 semitons.  La primera nota és la que dóna nom a l'escala.

Segons com estiguin situats els tons i els semitons, tindrem dos tipus d'escales diferents: 

• Mode Major (M): els semitons estan situats entre els graus III-IV i VII-VIII.  El model que utiltizem pel mode major és l'escala que comença amb Do, és a dir, l'escala de Do M.

Clicant en aquest enllaç podràs escoltar com sona una escala de Do Major tocada amb un piano.
Les escales majors tenen una sonoritat alegre.

Beethoven va utilitzar l'escala de ReM per escriure el seu Himne a l'Alegria, l'últim moviment de la 9a Simfonia:

• Mode menor (m): els semitons estan situats entre els graus II-III i VII-VIII.  El model que utilitzem pel mode menor és l'escala que comença amb La, és a dir, la de La menor:

 

Clicant en aquest enllaç podràs escoltar com sona una escala de La menor tocada amb un piano.

Les escales menors tenen una sonoritat trista.

Com construir una escala Major o una escala menor?

Si volem construir una escala  major partint d'una nota que no sigui el Do o una escala menor partint d'una nota que no sigui el La, haurem de fer-ho distribuint correctament els tons i els semitons.  Ho farem de la següent manera:

1. Tindrem molt present el model d'escala que hem de seguir ( DoM per a una escala M, i Lam per una escala m).
2. En el pentagrama, dibuixarem totes les notes de l'escala que volem construir.  Recordem que la primera nota (grau I) és la que dóna nom a l'escala.
3. Ens fixarem en la distribució de tons i semitons.  Els tons i semitons de la nova escala han d'estar exactament en les mateixes posicions que en l'escala model.  Per fer-ho, moltes vegades necessitarem fer servir alteracions: sostinguts i bemolls.

Per exemple, aquí tenim l'escala de Sol M:

Fixa't que per tal que els semitons es trobin entre els graus II-IV i VII-VIII hem hagut de posar una alteració (un sostingut) en el grau VII.

 Vegem ara la de Re m:

Altres escales

Escala cromàtica

Està formada per 12 sons, tots ells separats per un semito.  L'escala cromàtica és l'escala diatònica a la qual hem afegit els sons alterats:

 Si us hi fixeu, quan és ascendent les alteracions es fan mitjançant el sostingut (que apuja mig to) i quan és descendent les alteracions es fan mitjançant el bemoll (que abaixa mig to).

 

Escala pentatònica

Està formada per cinc sons, tots ells separats per un to o un i mig, de manera que s'han eliminat els graus IV i VII d'una escala diatònica major.

 L'escala pentatònica és molt utilitzada en la música oriental (Xina, India...).

Practiquem

• En aquesta web podem crear qualsevol tipus d'escala diatònica.
• Exercicis de construcció d'escales.
• Exercicis d'identificació d'escales.
• Exercicis d'escales que trobaràs al moodle de l'escola.

TUTORIAL DE NOTEFLIGHT, EDITOR DE PARTITURES ONLINE.

Us deixo un tutorial de Noteflight, l'editor de partitures online que utilitzarem.
Si ja us heu fet un compte a noteflight.com, podeu saltar-vos el primer vídeo i anar directament al segon.

LA MELODIA

La melodia és una successió de sons de diferents altures.  Aquests sons formen frases amb la finalitat d'expressar les idees musicals del compositor, igual que les frases del llenguatge oral o escrit expressen les nostres idees.

La melodia és l'element més significatiu de la música.

Escoltem aquesta melodia del compositor Jacques Offenbach (1819-1880).  Pertany a l'obra Els contes de Hoffman, i s'anomena "Barcarola".

Quines idees creus que vol transmetre Offenbach a través d'aquesta melodia?

Si haguessis de representar la melodia amb un dibuix, què dibuixaries?  Fes-ho.

Anàlisi d'una melodia

Per analitzar una melodia hem de tenir en compte diferents aspectes

Anàlisi d’una melodia by Dolors Cubí Quadrada

Activitats

1.  Resol les activitats que trobaràs al moodle de l'escola.

2.  Crea una melodia: ves a noteflight, escull un instrument i crea una melodia.  L'hauràs de presentar davant dels teus companys, explicant les seves característiques. 

BARCAROLA, DE "ELS CONTES DE HOFFMANN". JACQUES OFFENBACH.

La Barcarola pertany a l'obra "Els contes de Hoffmann", del compositor i violoncelista franco-alemany Jacques Offenbach (1819-1880).   Es tracta d'una obra inacabada, ja que Offenbach va morir sense tenir-ne una versió definitiva.

Aquí en teniu la partitura per a flauta dolça:

LA MÚSICA EN LA PREHISTÒRIA. 3r ESO

Us deixo una presentació-resum sobre la Música en la Prehistòria.

LA MÚSICA EN LA PREHISTÒRIA by Dolors Cubí Quadrada

Com que no podem escoltar música prehistòria, escoltarem una sèrie d'aproximacions. Es tracta de gravacions que han fet músics, musicòlegs i antropòlegs intentant aproximar-se tant com els és possible al que es creu que va ser la música d'aquell període.

En primer lloc, una cançó egípcia arranjada per a lira antiga.




Música hebrea



Música de Mesopotàmia



Música xinesa



Música per a gamelan, un antic instrument indonesi:



Un corn irlandès de l'Edat de Bronze (dord) sona així. Us recorda alguna cosa?


Les dues lures noruegues de Revheim sonant plegades:
http://abel.hive.no/trumpet/lur/bronze/revheim_both_lurs.mp3

Lures  de Revheim.  Museu arqueològic de Stavanger (Noruega)

Per últim podem veure i escoltar la gravació d'uns presoners nord-americans cantant una worksong mentre treballaven.  La gravació és del 1966, però  segur que no deu ser tant diferent d'una de les cançons de treball que es cantaven en la Prehistòria...

JA EL TENIM: MAKING OFF DEL CD

Us deixo el making off del CD "Cançons per a 125 anys d'Escola".  Espero que us agradi!

PERCUSSIÓ CORPORAL: BODYDUB DE LA UNIVERSITAT DE VIC

Des de la Universitat de Vic ens arriba aquest magnífic muntatge de percussió corporal.  No us el perdeu:

ENREGISTRANT LES CANÇONS

El dijous 16 de maig vam muntar un mini estudi d'enregistrament al teatre de l'Escola. Van passar-hi des dels nens i nenes de P2 fins els de 4t d'ESO, incloent-hi mestres i professores, a més d'uns excel·lent representació de mares, pares i ex-alumnes.
Amb l'enrenou vam fer poques fotos. Aquí us les deixo. Més endavant, un "making off" amb totes les de la llei.

GRAVANT EL BALL DELS GEGANTS ALS ESTUDIS PAELLA

Aquest matí hem estat gravant el Ball dels Gegants als Estudis Paella de Torelló amb alguns alumnes de l'escola que toquen un instrument.

Hem tingut tres violoncels, una flauta travessera, un saxo, un tiple i una bateria.

Felicitats als intèrprets per la vostra feina!

I moltes gràcies a en Marc Serrats i l'Albert Vila per la seva professionalitat!

LA CANÇÓ DELS 125 DELS TÉ DELEGAT'S

Els Té Delegat's són un parell de pares i ex-alumnes de l'escola que han retrobat la seva passió per la música. Han fet una cançó per commemorar el 125è aniversari de l'Escola Rocaprevera.  La podreu sentir en el CD que estem preparant.  De moment, us deixo amb el seu bon humor:

BREU HISTÒRIA DEL JAZZ IV: BE-BOP

ANYS 40: EL BE-BOP

El Be-Bop és la primera gran revolució estilística que pateix el jazz.  Degut a la crisi provocada per la II Guerra Mundial, les Big Bands desapareixen i es formen grups més reduïts anomenats "combos".

El Be-Bop sorgeix com a protesta dels músics negres davant dels blancs.  Volen recuperar el domini del jazz i deixar de banda l'estil comercial del Swing.

Característiques del Be-Bop

• La bateria deixa de marcar la pulsació i passa a ser un instrument autònom.  Això fa que el Be-Bop no sigui ballable, només es pot escoltar.
• Els instruments toquen a una velocitat molt ràpida, cosa que requereix un gran domini de les tècniques per part dels músics.
• Les improvisacions les fan principalment el saxo i la trompeta, i es fan sobre el tema principal.
• Harmonia i ritmes complexos.

Els jazzmen més importants del Be-Bop són Charlie Parker i Dizzy Gillespie.  Els escoltarem tocant conjuntament una peça anomenada Leap Frog:

A PARTIR DELS ANYS 50: COOL JAZZ, THIRD STREAM, JAZZ FUSSIÓ...

Fins els anys 50, la comunitat afroamericana vivia segregada de la resta del país.  A partir d'aleshores entra dins la societat de consum.  Blancs i negres són influenciats per igual per la publicitat, i la música trenca totes les fronteres.

A partir dels anys 50 hi ha dues grans tendències en el jazz:

• Els innovadors, seguidors del Be-Bop, que derivaran cap a altres estils:
• Cool Jazz: música més àgil i fresca.  El seu representant més important és Miles Davis.  El podem escoltar interpretant So what:

•  Third Stream (tercer corrent): vol aproximar-se a la música clàssica contemporània europea.  Per exemple, Gil Evans arranja el Concierto de Aranjuez, de Joaquín Rodríguez:
• Jazz Fussió: incorporació de música brasilera (Bossa Nova), música cubana, flamenc, etc.  Un dels músics més coneguts de Jazz Fussió és Chick Corea.
• Els nous clàssics del jazz, que retornen als orígens i donen lloc a altres gèneres més senzills i comercials com el rock, el soul, el funk...  El jazz ha estat el "pare" de la gran majoria de gèneres de música popular que coneixem.

 

LA PARTITURA. 1r ESO

La partitura és la representació escrita d'una obra musical.
En la partitura s'hi representen o indiquen:

• les notes
• les figures rítmiques
• el tempo
• la tonalitat
• les dinàmiques
• les repeticions
• el títol de l'obra
• l'autor de l'obra.

La música s'escriu sobre el pentagrama, és a dir, sobre les cinc línies i els quatre espais que queden entre elles.  La funció del pentagrama és identificar les notes.

Les línies addicionals són aquelles línies que s'afegeixen a les del pentagrama, tant per sota com per sobre, per escriure aquelles notes que són més greus o més agudes:

Però... com sabem on hem de situar cada nota?

Això ens ho indiquen les claus.  Existeixen més d'una clau perquè no tots els instruments poden tocar notes de la mateixa altura.  Hi ha instruments, com el violoncel, que toquen notes greus, i n'hi ha d'altres, com el violí, que toquen notes agudes.  Així doncs, escriurem les notes que ha de tocar el violoncel en una clau, i les que ha de tocar el violí en una altra.  Fer-ho afegint línies addicionals no seria gens pràctic, ja que ens dificultaria la lectura de la música.

Vosaltres ja coneixeu dues de les claus que més s'utiltizen:

1.  La Clau de Sol:

 El símbol de la clau de sol ens indica la línia del pentagrama on se situa la nota SOL, en concret sobre la segona línia del pentagrama.  La resta de notes es col·loquen a partir d'ella, tant cap amunt com cap avall.

La clau de sol s'utilitza per representar sons aguts.  Per això la fem servir en les partiures per oboè, flauta, violí o per la mà dreta del piano.  En la música vocal, les partitures per la veu soprano i la veu contralt s'escriuen en clau de sol.

2.  La Clau de Fa en quarta:

El símbol de la clau de fa en quarta ens indica que la nota FA s'escriu sobre la quarta línia del pentagrama:

 

Igual com en la clau de sol, la resta de notes es situa en el pentagrama cap amunt i cap avall a partir del fa.

La clau de fa s'utilitza per representar sons més greus.  Per això es fa servir en partitures per a violoncel, el contrabaix, la tuba, el trombó, el fagot o la mà esquerra del piano.  En la músiva vocal s'escriuen en clau de fa les partitures per a baix (el tenor es pot escriure en clau de fa o en clau de sol, depenent de la melodia).

3.  Altres claus:

Clau de do en tercera línia

Clau de do en quarta línia

 

Una curiositat...

Si vols saber qui es va inventar el nom de les notes fes clic aquí.

 

Exercicis de lectura de claus:

• Juguem a caçar aranyes: les notes a la clau de sol.

 

• Per a practicar la clau de sol:

• http://www.teoria.com/ejercicios/lectura.php

  La repetició

A vegades les peces musicals repeteixen una part important de la melodia.  Com que no seria gens pràctic tornar a escriure tota la partitura, s'utilitzen els indicadors de repetició.

Si cal repetir tota la peça musical, s'indica amb dos punts situats a l'esquerra de la barra final.  Les inicials D.C. signifiquen "da capo", que en italià vol dir "des del principi".  Ens indiquen doncs que hem de repetir la peça des del començament.

En el cas que no sigui necessari repetir tota la peça fins al final, la partitura ens indicarà on hem d'acabar amb la paraula fine, que vol dir "final" en italià.

També pot passar que no vulguem repetir tota la peça, sinó només un petit fragment. La repetició d'un fragment de l'obra s'indica amb dos signes de repetició, un d'inici i un de final, que ens diuen allà on hem de començar a repetir i allà on hem d'acabar.

Les caselles de repetició ens diuen quantes vegades s'ha de repetir un fragment.  Durant l'última de les repeticions s'ha de saltar de la primera de les caselles a la segona per a continuar.

BREU HISTÒRIA DEL JAZZ III: SWING!

ANYS 30: NOVA YORK I L'ERA DEL SWING

Entre el 1929 i el 1934, Amèrica pateix una greu crisi econòmica que provoca una nova migració de músics, aquesta vegada cap a Nova York.  S'instal·len bàsicament al barri de Harlem, on proliferen clubs de jazz, el més conegut dels quals serà el Cotton Club.

Els músic de raça blanca també s'apunten al jazz.  És l'època del Swing i de les grans orquestres (Big Bands)  iniciades per Louis Armstrong i Duke Ellington.  Després de la crisi, la gent necessita ballar i passar-s'ho bé, i ho fan amb aquest estil ballable i lleuger.

Característiques principals del Swing:

• Big Bands, conjunts amb 12 o 16 músics, on tenen gran importància els solistes.
• Secció rítmica: piano, guitarra, tuba, o contrabaix i bateria.
• Secció melòdica: dues seccions de vent-metall (trombons i trompetes) i una secció de vent-fusta (saxo alt, saxo tenor i clarinet).  Els solistes s'aixequen quan han de tocar un solo, i les melodies són molt més elaborades que en les eres anteriors.
• Estil Riff: frases de pregunta-resposta dins l'orquestra.
• Pulsació rítmica marcada en 4 temps, amb una accentuació especial en el 2n i el 4t temps.
• Com que les orquestres són molt grans, calen arranjaments per orquestra i es perd espontaneïtat i improvisació.
• Els principals arranjadors són Duke Ellington i Glenn Miller.  Glenn Miller, un jazzman blanc, aconsegueix un gran èxit comercial amb la seva Big Band.
• Apareixen grans solistes, tant instrumentals com vocals.  A nivell vocal tenim Ella Fitzgerald i Billie Holliday.  Com a instrumentistes són coneguts Lester Young (saxo tenor), Benny Carter (saxo contralt) i Benny Goodman (clarinet), també conegut com "el rei del swing".

Ella Fitzgerald

A continuació podem escoltar una de les cançons més conegudes de Glenn Miller, In the Mood. Escolteu atentament el "riff" i els solos de saxo.




Escoltem també Ella Fitzgerald i Louis Armstrong interpretant Summertime, de l'òpera Porgy and Bess de George Gershwin (1935). Espectacular!



I finalment, la cançó Sing, sing, sing, de Benny Goodman and his orchestra.  Tot un clàssic que segur que heu escoltat més d'una vegada:

HISTÒRIA IL·LUSTRADA DE LA MÚSICA

Un vídeo molt "il·lustratiu" sobre la Història de la Música:

BREU HISTÒRIA DEL JAZZ II: CHICAGO.

ELS ANYS 20: CHICAGO 

El 1917, degut a greus incidents, es tanquen els locals de jazz nocturns. Els músics marxen de New Orleans cap al nord, sobretot a Chicago.

Allà els negres viuen en barris segregats, sobretot al de South Side. És en aquests barris on el jazz agafa embranzida.

Als locals de Chicago s'hi pot escoltar l'autèntic estil New Orleans, i hi actuen músics de la categoria de Louis Armstrong i Duke Ellington.

En aquests anys també apareixen grans figures del Blues, com Bessie Smith, anomenada també l'Emperadriu del Blues. 

Característiques de l'estil Chicago:

• Bandes de 6 a 9 músics, però a vegades amb més de 10.
• Instruments: secció rítmica amb piano, banjo o guitarra, contrabaix o tuba i bateria. A la secció melòdica: trompeta, clarinet i trombó. S'introdueix per primera vegada el saxofon.
• Improvisació individual: predominen els solistes per damunt del conjunt.
• Pulsació rítmica en temps febles del compàs.
  
  El jazzista més influent d'aquesta època és Louis Armstrong, també conegut amb el sobrenom de Satchmo, que aporta expressió emotiva, tècnica musical, sentit del swing, vibratos i ornaments. És el creador de l'Scat.
  Diu la llegenda que durant un concert Armstrong va ser incapaç de recordar part de la lletra d'una cançó, i que va començar a taral·lejar la melodia tot imitant el so d'un instrument.  Aquest va ser el naixement de l'Scat.
  Us deixo amb el West-End Blues de Louis Armstrong, gravat el 1928, on podreu apreciar l'ús de l'Scat:
    

També podem escoltar una antiga gravació de ¨Duke Ellington, East St. Louis Toodle-O:




I per acabar, un blues de Bessie Smith, Empty Bed Blues:

BREU HISTÒRIA DEL JAZZ I: NEW ORLEANS. 4t ESO

NEW ORLEANS, BRESSOL DEL JAZZ

Quan el 1865 s'aboleix l'esclavitud, els negres arriben a grans ciutats com New Orleans per a treballar-hi. Amb ells porten la seva música (worksongs, espirituals, blues...). Aprenen a tocar instruments, sobretot de vent metall i organitzen les primeres bandes de música als barris baixos de New Orleans.

Hi ha qui afirma que el jazz va néixer als cementiris, ja que es contractaven a les bandes perquè toquessin als funerals. Anant cap al cementiri tocaven cançons lentes i tristes, i de tornada alegres i ràpides.

A poc a poc el jazz es va convertint en música de ball i entreteniment. Els locals disposaven d'una banda o només d'un pianista o animador, que s'anomenava “entertainer”. Aleshores apareix el Ragtime.

El Ragtime és una música composta principalment per a piano, sense improvisació.  Tot i que té molts elements comuns amb el jazz, com per exemple l'ús del "call and response", no es considera jazz perquè no hi apareix la improvisació.  

El compositor de ragtime més conegut va ser Scott Joplin (1868-1917).

Escoltarem la peça de ragtime "The entertainer", que es va utilitzar en la banda sonora de la pel·lícula "The Sting" (El golpe, 1973).

L'estil New Orleans

L'estil New Orleans és el de les primeres bandes de música negres. Les seves característiques són les següents:

• Bandes de 6 a 9 músics.
• Instruments: secció rítmica amb piano, banjo, guitarra, contrabaix o tuba i bateria. Secció melòdica: trompeta, clarinet o trombó.
• Improvisació col·lectiva.
• Accentuació del temps fort del compàs.
• Ús de fórmules sincopades, harmonies elementals i el blues.

Una canço d'estil New Orleans molt coneguda és “When the saints go marching in”, interpretada pel gran trompetista Louis Arsmtrong:

L'estil Dixieland

Els blancs van voler imitar l'estil New Orleans i van crear el Dixieland, que no és res més que el jazz tradicional interpretat per una banda de músics de raça blanca.

Aquí tenim una peça de Bix Beiderbecke, el rival blanc de Louis Armstrong, titulada "There ain't no land like Dixieland to me" (1927):

JAZZ REPEAT THE BEAT. 4t ESO

Jazz és el nom que s’utilitza per anomenar una sèrie de gèneres i estils musicals que poden ser molt diversos però que presenten unes característiques comunes, sobretot pel que fa al ritme i a la improvisació.

TRETS CARACTERÍSTICS DE LA MÚSICA JAZZ

1. Neix al sud-est dels Estats Units a principis del segle XX, entre la comunitat afroamericana. La ciutat bressol del jazz és Nova Orleans.
2. La música jazz neix amb la mescla de formes musicals típicament africanes amb d’altres tradicionalment europees (folklore hongarès, escocès, francès, irlandès, espanyol…)
3. Els elements melòdics i harmònics deriven principalment de la tradició europea, mentre que el ritme deriva de la música africana.
4. Els elements propis de la música africana que conté el jazz són els següents:
   1. Gran importància del ritme.
   2. Forma “call and response” o “crida i resposta”: es repeteix una frase que s’acaba de tocar.
   3. Relació entre la música i la dansa: fins els anys 40, la música jazz era música de ball, no pas música per a ser escoltada.
5. Importància de la improvisació. Improvisar significa inventar música sobre la marxa, seguint unes pautes concretes. Això fa que cada interpretació de jazz sigui única i irrepetible.
6. Tendència a utilitzar síncopes i a accentuar els temps febles del compàs.
7. L’ús de determinats instruments com el saxo, la trompeta, el piano i el contrabaix.
8. La tècnica anomenada Scat, que consisteix en que el cantant utilitza la veu per imitar el so dels instruments.

ANTECEDENTS

El jazz té els seus origens en els cants dels esclaus americans. Aquests esclaus, originaris de l'Àfrica Occidental, comencen a arribar al continent americà durant el segle XVIII i s'estableixen sobretot a la zona Sud-Est dels EEUU, on hi havia els grans camps de cotó.

Aquests esclaus cantaven mentre treballaven. Les seves cançons s'anomenaven “worksongs”, i són l'origen del jazz.

Les Worksongs

Eren les cançons que cantaven els esclaus mentre treballaven en les plantacions de cotó i de sucre, o bé en la construcció de les vies del ferrocarril i les carreteres.

Eren cançons tristes i melancòliques, però rítmiques. Es cantava i el ritme es marcava amb les eines de treball, de manera que el ritme del treball els servia de base i el so de les eines d'instrument de percussió.

La forma de les worksongs era l'estil responsorial o “call and response”: un treballador començava i els altres responien coralment amb murmuris, cants o repetint els mateixos versos.

Aquí teniu la gravació d'una worksong que van fer Pete i Toshi Seeger en una presó de Texas l'any 1966:

Espirituals negres i Gospel songs

Els espirituals negres són cançons religioses que les comunitats afroamericanes cantaven a les esglésies durant les seves celebracions.

Aquests cants tenien les mateixes accentuacions rítmiques que les worksongs, i s'acompanyaven picant de mans.

Al principi es tractava de melodies senzilles i monofòniques (una sola veu), però de mica en mica es van anar transformant en polifòniques, on un solista establia un diàleg entre el predicador i tots els assistents (altra vegada “call and response”), que a poc a poc anava elevant el to i el ritme. En aquestes celebracions litúrgiques es podia arribar a l'èxtasi i a l'exaltació.

Els gospel songs són una evolució dels espirituals negres, amb una temàtica més optimista i amb un caràcter més alegre. La paraula gospel prové de God Spell (Evangeli).

Us deixo dues Gospel songs molt conegudes: "Go down Moses" amb Louis Armstrong i "Swing low, sweet chariot" amb la inoblidable Etta James:

El Blues

El blues és un gènere musical que neix a finals del segle XIX, i una de les fonts que contribueixen al naixement del jazz i, posteriorment, del rock and roll.

Són cançons que deriven de les worksongs, i on el cantant es lamenta per la seva situació i es resigna al seu destí. De fet, la paraula “blues” significa tristesa.

El clima del blues és lent, trist i tens, però amb una certa dosi d'ironia. Al principi eren peces interpretades per un solista, però aviat s'hi ha incorporar un acompanyament d'harmònica, piano o guitarra.

El Blues ha evolucionat independentment del jazz, així que en parlarem més detingudament en una altra ocasió.

De totes maneres, escoltarem un dels Blues més autèntics, "Hoochie-coochie man" de Muddy Waters:

En la pròxima entrada us penjaré una breu història del jazz.

A RITME DE REGGAE

El Reggae és un gènere musical nascut a l'illa de Jamaica, al Carib, durant els anys 60 del segle XX.



Però, d'on prové la paraula "reggae"?

La paraula "reggae" prové de "ragga", abreviació de "raggamuffin", que significa "vestit amb parracs".  La primera vegada que es va fer servir la paraula "reggae" per anomenar un tipus de música va ser l'any 1968, quan el grup de rocksteady "The Maytals" va compondre la cançó "Do the reggay".

El reggae és el resultat de l'evolució de dos altres gèneres musicals, l'ska i el rocksteady, cap a ritmes més lents.  Rep la influència de la música africana i del Carib, ja que gairebé tots els habitants de Jamaica provenen del continent africà.  També està influenciat pel rhythm and blues, el jazz i el soul. Aquí teniu unes mostres de reggae fet a casa nostra:
 1.  "El pardal", de Dusminguet:
 
2. "Lletres de colors", de Pirat's Sound Sistema:
 3. "Aquesta nit", dels Dr. Calypso:
 
 4. "Muntanyes del Canigó", una cançó tradicional catalana adaptada a ritmes de reggae per Joan Garriga de "La Troba Kung-fu":
 
5. De Txarango, "Nits amb Txarango":
 
6. I en anglès, però fet a Catalunya, "My little girl" de The Pepper Pots: